El tresor del metro

S’escolta tancar-se l’última porta metàl·lica i després unes passes que pugen escales amunt, fins que es dilueixen en la remor de la Gran Via. Per fi, com cada nit, l’estació s’ha quedat deserta. Aleshores comencen a aparèixer. Al principi semblen tímids i porucs, però de seguida agafen confiança i comencen a remenar la cua. Alguns la tenen curta i en tirabuixó, com la d’un porquet, i uns altres llarga i peluda, com la d’una guineu. Com que s’avorreixen, comencen a córrer, a saltar i a enfilar-se per tot arreu. Fins que un d’ells, que té una gran barba, fa sonar lel seu cargol de mar gegant. Tots s’aturen i el miren. Els més grans fan callar els més petits, i els més petits fan callar els seus ninots de peluix, que també parlen. El del cargol de mar comença a fer un compte enrere: “Deu, nou, vuit…”, i quan acaba tots arranquen a córrer escales avall cap a l’andana. Els més trapelles s’hi llencen per les baranes. A baix, el metro ja els està esperant. De seguida ocupen tots els seients. Són tan petits que han de pujar-hi d’un salt i després els hi queden penjant les cames. Quan es tanquen les portes, tots aplaudeixen amb les mans i amb els peus. Per fi comença l’aventura! On estarà el tresor aquesta nit? El cap del metro comença a perdre’s en el túnel, mentre els més endarrerits encara hi pugen saltant per les finestres.

El metro els va deixant i recollint per totes les estacions. No paren de pujar, baixar, i fer transbords. Ningú es vol deixar cap racó per explorar. I de seguida s’escampen per tota la xarxa. L’enllaç de Passeig de Gràcia sembla Les Rambles. Quan es creuen els uns amb els altres se saluden fregant-se el nas. Els peluixos també. Això provoca alguns embussos, però en lloc d’amoinar-se es mengen les xuxes que porten a les butxaques. On estarà el tresor aquesta nit?, van repetint per tot arreu. Pregunten als anuncis de les escales mecàniques, que també parlen. Ho regiren tot per allà on passen, i assenyalen els llocs on ja han buscat amb globus, doncs tenen tan poca memòria com els peixos, i totes les estacions i els passadissos es comencen a omplir de globus, com en una gran festa. Quan ja no hi caben més globus per enlloc, algú recorda que aviat es farà de dia, i tots comencen a córrer en totes direccions, neguitosos, sense deixar de buscar. També aprofiten per fer carreres de sacs. Aquí no! Aquí tampoc!, criden. De sobte, tothom s’atura. El cargol de mar gegant està ressonant per totes les estacions. És hora de tornar. S’ha acabat el temps.

El metro, fa l’últim viatge per totes les estacions, i tots hi van pujant, tristos, amb les orelles caigudes. Fins i tot la veu que anuncia les parades està a punt de posar-se a plorar. Quin fracàs!, diu l’últim que puja quan ja només falta una estació per arribar. Té un bigoti tan gran que se l’ha d’apartar de la boca perquè l’entenguin. Com que està cansat, s’enfila a un dels seients que queden buits i s’asseu, però davant la sorpresa de tots, surt disparat cap amunt, fins que gairebé arriba al sostre del vagó. Li dóna temps de fer una acrobàcia abans de caure a terra de quatre potes, com els gats. Fa un altre salt per posar-se dempeus, i tots el miren encuriosits, amb les celles sortint pel damunt del cap. Amb una mà es comença a gratar el cul. S’havia assegut al damunt del tresor! Com que tenen la pell tan fina com les princeses, el té adolorit. Amb l’altra mà mostra el tresor, victoriós. Ooooh! Una goma d’esborraaaar!,  diuen tots alhora, amb una mica d’enveja. I a més fa olor de cocoooo! afegeixen els peluixos, tot ensumant-hi. Vet aquí que després de donar tantes voltes, el tresor estava al metro que els havia portat per tot arreu a buscar-lo.

El Pol ja ho sabia. Té cinc anys, i com cada matí està esperant el metro a l’andana de la mà del seu pare, que sempre l’acompanya al col·legi. Avui deixarà un cromo del Leo Messi, tot i que li ha costat bastant decidir-se perquè no el té repetit. El primer que fa en pujar al vagó és buscar amb la mirada el seient on es va asseure ahir. No falla mai. es diu a si mateix, mentre somriu molt satisfet. Com cada dia, el tresor havia tornat a desaparèixer.

Anuncios
Estándar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s